Mare i llengua

Mares:  heu salvat la llengua

cada cop que als vostres fills

l’heu parlada i l’heu cantada.

Encara no havien nascut

i ja en coneixien la parla,
sentien la vostra veu
bressolats en vostra panxa.


Forjàreu el seu món petit
paraula rere paraula,

una cançó de bressol

a cada plor els hi cantàveu.

Per vosaltres van conèixer

les festes assenyalades,

els contes de cada nit

i els racons de nostra pàtria.

Catalunya té la sort

que malgrat crisis i bregues

té unes mares que amb amor

ensenyen totes les lletres.
Rosa Bruguera

A totes les dones que riuen, que ploren, que treballen, que lluiten, dones que esperen o que fugen, dones que avancen, dones que estimen, dones que han forjat la societat que tenim avui dia.
No parlaré de cada una de vosaltres sinó del que vosaltres representeu, de tot allò que a vosaltres em porta, de tot el que heu fet sense soroll, però amb constància, amb serenor.  
En silenci heu anat teixint al vostre voltant teranyines fines de fils invisibles que han estat suport de tota una vida.
Hem avançat amb generacions de dones actives, tan poc reconegudes que sembla  que no hagin existit. Potser és per això que hem de furgar al fons del bagul per rescatar les gestes dels vostres passos per la nostra terra; volem recuperar la nostra història  tota completa, i volem  reescriure-la, perquè tan sols la paraula escrita deixa constància de fets i persones, la paraula escrita queda per sempre més.
Rosa Bruguera

Llengua rebel

   Rebel planta boscana sorgint entre les pedres

   sens terra que et nodreixi, malvius en la foscor,  

   malgrat gebre i nevades, malgrat pluja i maror.

   No obstant les envestides que vénen de ponent,

   tossuda resorgeixes quan ve la primavera 

   i aprofitant l’escletxa,  t’escapes del botxí. 

   Vols demostrar que ets viva!  Llepant-te les ferides 

   de bèstia apunyalada, feréstega t’aixeques 

   per fer-te respectar, t’encares als qui et fan guerra 

   i amb veu sòlida brames: 

                                   mai, mai no em podreu matar!
   Rosa Bruguera

  

Dona

El fonament el posaren unes dones
amb força, amb dolor i amb treball
En silenci alçaren parets mestres,
sovint les ensorraren d’altres mans.

La lluita continua dia a dia

i sempre recomença i no té fi,

el cansament es nota a cada passa

i potser encara som a mig camí

La nova revolució, tan silenciosa,
transforma les formes de pensar,
de viure i compartir la vida,
d’aprendre a ser lliure i a estimar

Tothora una llum esperançada

ens ajuda a seguir endavant,

a acompanyar les dones que van de pressa,

a estimular les que arriben més tard,

a retrobar a poc a poc l’estima
de les que han patit violències i sotracs,
a recordar les que ens precediren,
les que van forjar l’avui,  també el demà.

A tantes dones anònimes

que han sofert i que han lluitat

nostre record i homenatge,

gratitud i lleialtat:
servem viva la memòria 
que ens volen fer oblidar!
              Rosa Bruguera

Frares, reis i navegants,
escola d’homes de guerra,

que ocupen tots els turons
amb castells i pedres velles.


Tots tenen un monument,
les dones no, no fan guerra
però afronten el present
i donen fills a la terra.


Dones que de negre van,
senyal de dol i de pena
pels fills que enllà han perdut
tot aixecant la bandera.
Rosa Bruguera

De Barcelona hem sortit

un matí de primavera

per anar a un poble amic

que parla la nostra llengua.

Roselles d’un vermell viu

omplen de color la plana

i magnifiquen el verd

dels camps de blat i civada.

La ginesta que floreix

dóna nota a banda i banda

amb el seu groc d’or i foc

com el sol de ponentada.

La rosella i la ginesta

com les roses, són l’amor,

són els quatre dits de sang

sobre del nostre escut d’or.
Rosa Bruguera

Primavera

Blanc de neu d’arbres en flor,

dolç perfum de primavera,

pinzellades al cel blau,

tènue sol, flama novella.

Mirada de mil colors,

flaire que emplena tot l’aire

amb matís de verd xamós,

oreig que remou les branques.

Gotes d’aigua de la nit

que tot el verd abrillanten

com estels de l’infinit

que baixen just a trenc d’alba.

Rosa Bruguera

BONA DIADA DE SANT JORDI 2012!

Rosa sense espines, 

de flaire i color

que junt amb les lletres 

ens omples de goig. 

Cada primavera,

quan ja es nota el sol,

quan s’allarga el dia,

quan rebrota el món,

arriba Sant Jordi

que ens parla d’amor.

Ens parla de força,

de sentir el valor

d’abatre la bèstia

i salvar-nos tots.

Rosa Bruguera

Les Caramelles

BUGADERES D’HORTA

Bones bugaderes d’Horta          

tant a l’hivern com a ple estiu 

treballàveu moltes hores          

per a les cases dels més rics     

Cada setmana us endúieu         

la roba bruta a rentar                   

els llençols i les tovalles,

la vànova i els cobrellits

Amb esforç i amb moltes ganes,            

els estovàveu primer                  

i al sol, sempre els esteníeu

perquè quedessin més nets     

les bruses de mussolina

les camises de dormir 
fossin de fil o de seda                 

o del més bonic setí                     

Planxades i emmidonades        

les tornaveu a posar                    

en les safates de vímet,

a punt de tornar a estrenar       

Ja no tenim bugaderes               

S’ha acabat aquell parlar            

que de totes les eixides

sortia sense mai parar                 

En un moment grans cantades,               

suara, garlar i garlar,                    

adés, aquelles riallades

de gent de bon tarannà


Rosa Bruguera                            

Cuinera

Remena les cassoles
mentre fa el sofregit
i, al foc d’allà la punta,
el caldo hi fa bullir.


No l’espanten les hores
que passa tot cuinant,
quan contempla les cares
dels petits i els més grans.


Tant si fa un fricandó
com si fa un bon rostit,
o trinxat de Cerdanya o
petits peixets fregits; 
de tan bons que li surten
te’n llepes tots els dits.

Rosa Bruguera

Geganta

La família de gegants de Barcelona creix per a les festes de la Mercè d'aquest any 2011. Avui s'ha presentat a Sants la geganta Núria Feliu. L'actriu i cantant ha fet realitat un dels seus somnis: tenir la seva pròpia geganta. La presentació coincideix amb el seu 70è aniversari i els 50 anys de professió de Núria Feliu.
Aquest dimecres  se n’ha fet la presentació oficial. Núria Feliu ha cedit la geganta a la colla dels Gegants de Sants, que d’aquesta manera passarà a formar part dels gegants del barri i dissabte a la tarda sortirà a desfilar per primera vegada a la Cavalcada de la Mercè.
Extret de Viquipèdia

NÚRIA FELIU

Quina persona ha rescatat les velles i conegudes cançons del calaix de l’oblit? Quina veu les ha salvat dels depredadors i puristes que volien entaforar-les-hi per sempre més? Per sort moltes persones hi han participat, però, en tot aquest procés, la Núria Feliu hi  ha tingut un paper preponderant. 

Parlar de Núria Feliu és parlar de música però, sobretot, és parlar de llengua; si la música és sentiment, quina millor manera de percebre’l sinó mitjançant els mots de la nostra pròpia parla? El desig que la gent balli, s’entendreixi, s’enamori i vibri als acords de la música resulta molt més fàcil quan s’entén la lletra; ha estat ella junt amb en J.M. Andreu els qui s’han encarregat de traduir les lletres al català i, gràcies a aquesta voluntat, avui podem gaudir dels temes musicals més universals que per a nosaltres ja són populars. 
La vocació artística de Núria Feliu ve de l’etapa escolar en què va debutar en una obra de teatre a Hostafrancs,  més tard la trobem en el quadre escènic de l’Orfeó Canigó de Sants, però quan li van suggerir la possibilitat de cantar, no va dubtar ni una mica: “Vaig decidir dedicar-me en cos i ànima a la cançó, ja que cantar és interpretar”, era l’any 1964; un any més tard ja sortia el seu primer disc amb el conegut Anirem tots cap al cel. Aquell mateix any presentava dos discos més, un de cançons de la Barbra Streissand i, el més famós, amb l’estimat Tete Montoliu; en aquest vàrem descobrir una nova manera de cantar el jazz en què els matisos vocals del català s’hi adaptaven d’una forma natural. D’aleshores ençà, ens ha acompanyat amb tots els estils; un total de trenta-nou enregistraments han fet que la  Núria fos present i formés part de la nostra vida.... la seva veu omple  l’aire, ara amb força, ara ben suau, sempre harmoniosament.
És una cantant polifacètica, que s’ha endinsat en tots els gèneres musicals, seria difícil recordar totes les seves etapes artístiques, de les cançons de l’Apel•les Mestres a les de Jacques Brel, del folk americà i la música country a les més genuïnes cançons catalanes, de les cançons d’entreguerres als cuplets,  del musical al món cinematogràfic, tan se val que siguin boleros com valsos com swing, cançons de bressol o marxes, nadales o havaneres. Tot troba el seu espai i, amb una rastellera tan àmplia, no hi podien faltar ni les sardanes ni les cançons patriòtiques.
Amb la seva música ha volgut ajudar a recuperar un país i una llengua sotmesos socialment  i cultural i ho ha fet  trepitjant la terra, trepitjant la pols de tots els racons i camins, de Fraga a Maó, de Salses a Guardamar, però també resseguint els Casals catalans d’arreu del món. La faceta artística ha seguit una via paral•lela i indivisible a la de la seva lluita a favor de la llengua i la cultura catalanes i ara segueix fent-ho apropant la poesia a la gent, al ritme les paraules.

Però jo sempre conservaré el record de la Núria, eufòrica i vital, entrant pel passadís central cap a l’escenari i que, tot saludant la gent, cantava: Sou aquí, els bons amics que jo estimo. Sou aquí, ara us tinc tan a prop que em ve una sensació i em pren un tremolor que em va des del cabell fins al taló.  És el goig de tornar-vos a veure, és el goig, o potser l'emoció, per mi és amic igual, aquell que està allà dalt com el que seu al rengle principal... Ja us he reconegut, ja veig que amb l'amistat puc creure... A tots i a cadascú, no m'ha fallat ningú. A tots els que han vingut jo els he reconegut!

Noms importants en el món del Cuplet

Fa 50 anys, el juliol del 1962, va morir Francisca Marqués López, filla de  Tarassona, amb ella també morí l’esperit d’una època.  Havia arribat a Barcelona de molt jove,  s’establí al Poble Sec i treballà en un taller de confecció freqüentat per artistes de teatre; fou així, com inicià la seva carrera, el seu nom artístic: Raquel Meller,  una de les més famoses cupletistes .  
La música d'alguns dels cuplets catalans més coneguts dels anys 20 del segle passat, també ens ve de la mà d’una amiga seva, la Càndida Pérez Martínez que debutà al món del cuplet als 21 anys, com a cançonetista i, malgrat l’afinació i la delicadesa de  la seva veu, va deixar l’escenari per dedicar-se a la composició; és autora de les cançons més famoses i populars de Catalunya. Qui no coneix  La Marieta de l'ull viu, Les Caramelles,  Ball de Rams? En va compondre més de 25, que la Raquel Meller va donar a conèixer i va fer triomfar arreu d’Europa i de Sud-Amèrica. 
A finals del segle XIX i començaments del XX es vivia  una eufòria creativa en tots els camps, una revitalització de la identitat catalana. Molta gent hi va contribuir, cadascú des del seu àmbit, i  van ser unes dones amb empenta, treballadores, agosarades, avançades als costums del seu temps les que van donar vida a la música, a la cançó  i a la paraula.  
La guerra i la dictadura esfondraren part d’aquell esforç, però de nou, en un constant fer i desfer,  ressorgeix l’ànima del país. El 1971,  a l’emblemàtic teatre d’ El Molino, Càndida Pérez va poder assistir, com a convidada d’honor a “La nit del Cuplet Català” . 
Altres dones s’hi han sumat, cal esmentar la Núria Feliu i la Guillermina Motta que els han recuperat per a nosaltres perquè no es perdin en l’oblit del temps.

Fil i agulla

Si hi ha un ofici que és cosa d’artistes,

no n’és pas cap altre que el de les modistes

A cada mirada l’agulla s’endinsa

i estira del fil que uneix amb delit

les peces tallades del mateix teixit,

Teranyina màgica i un didal al dit.

Jo enyoro aquells estols de noies endiumenjades

que el tretze de desembre sortien al carrer,

puntada de rialles en un  mosaic cromàtic

i aquelles melodies del nostre cançoner

Alegres, expressives, silvestres foguerades.

Si ho vols, d’un tros de roba en surt un bon conjunt

i amb la mateixa traça hi fan un llarg repunt.

Tant cusen una capa, com un preciós vestit,

un cos ben ajustat, amb faldilles estretes 

i escot fins a la  sina que el fa més distingit.                             

Amb tantes filigranes, a tots ens fa dentetes

Quin goig que fan aquestes modistetes!

I la roba que emproven en el seu maniquí?

Caram! quina destresa quan ja l’han embastat

si no hi ha lluentons hi fan un drapejat

i per seguir la moda un tall allà al costat.

Oh! Els vestits de núvia que a tots ens enamoren

i els godets que volen en giravoltar amb el vals.

Què me’n dieu de les bruses d’organdí o mussolina

amb les mil tavelletes i els colls de puntes fines?

Aquelles robes variades: seda, “georgette”, setí,

estam, llana o lli les veiem transmutar

per unes mans angèliques que ens han fet somniar.

Ai,  aquell vestit de festa que mai no podré oblidar!
Rosa Bruguera

El pou dels records: la mare

Els carrers estrets de Gràcia mantenen la fesomia d’una dona jove, amb empenta, que sempre fa goig, la mare; me l’afiguro gairebé sempre amb les criatures,molts cops als ja desapareguts cavallets que, al so d’una música enganxosa, giraven i giraven i, a cada volta, nosaltres li enviàvem un petó i a ella se li il·luminava la cara en tornar-nos-el. 

I encara, amunt i avall amb el vestit que tan bé li esqueia, no massa ajustat, però ressaltant la seva figura, blau amb traços blancs, com dibuixos d’ocells fets per mans d’infant; la nostra mare era la més bonica, la més elegant, la millor del món, així era la mare.


Una dona que va viure un temps difícil, el de la guerra, el de la postguerra i el del franquisme. La seva vida no va ser gens fàcil, però res no li va treure el somriure ni l’alegria, volia que nosaltres, les seves filles, ens mantinguéssim al marge dels problemes i les mancances del dia a dia i, ho va aconseguir. 

En ella vull representar totes les mares que han treballat  sense adonar-se del seu cansament, infatigables, que han  lluitat per estalviar als fills les penes i el tràngols que la vida comporta, que han tingut una rialla en els moments més difícils, que han estimat amb tendresa i amb joia. A ella li dec no únicament la vida, sinó les alegries d’infant, els valors que més remarcava  i que m’han acompanyat sempre: el treball, la llibertat, la responsabilitat, ...

Va ser una dona forta, que va viure per tots nosaltres i que ens ha deixat la millor herència: el seu record.