El pou dels records: la mare

Els carrers estrets de Gràcia mantenen la fesomia d’una dona jove, amb empenta, que sempre fa goig, la mare; me l’afiguro gairebé sempre amb les criatures,molts cops als ja desapareguts cavallets que, al so d’una música enganxosa, giraven i giraven i, a cada volta, nosaltres li enviàvem un petó i a ella se li il·luminava la cara en tornar-nos-el. 

I encara, amunt i avall amb el vestit que tan bé li esqueia, no massa ajustat, però ressaltant la seva figura, blau amb traços blancs, com dibuixos d’ocells fets per mans d’infant; la nostra mare era la més bonica, la més elegant, la millor del món, així era la mare.


Una dona que va viure un temps difícil, el de la guerra, el de la postguerra i el del franquisme. La seva vida no va ser gens fàcil, però res no li va treure el somriure ni l’alegria, volia que nosaltres, les seves filles, ens mantinguéssim al marge dels problemes i les mancances del dia a dia i, ho va aconseguir. 

En ella vull representar totes les mares que han treballat  sense adonar-se del seu cansament, infatigables, que han  lluitat per estalviar als fills les penes i el tràngols que la vida comporta, que han tingut una rialla en els moments més difícils, que han estimat amb tendresa i amb joia. A ella li dec no únicament la vida, sinó les alegries d’infant, els valors que més remarcava  i que m’han acompanyat sempre: el treball, la llibertat, la responsabilitat, ...

Va ser una dona forta, que va viure per tots nosaltres i que ens ha deixat la millor herència: el seu record.