Mare i llengua

Mares:  heu salvat la llengua

cada cop que als vostres fills

l’heu parlada i l’heu cantada.

Encara no havien nascut

i ja en coneixien la parla,
sentien la vostra veu
bressolats en vostra panxa.


Forjàreu el seu món petit
paraula rere paraula,

una cançó de bressol

a cada plor els hi cantàveu.

Per vosaltres van conèixer

les festes assenyalades,

els contes de cada nit

i els racons de nostra pàtria.

Catalunya té la sort

que malgrat crisis i bregues

té unes mares que amb amor

ensenyen totes les lletres.
Rosa Bruguera

A totes les dones que riuen, que ploren, que treballen, que lluiten, dones que esperen o que fugen, dones que avancen, dones que estimen, dones que han forjat la societat que tenim avui dia.
No parlaré de cada una de vosaltres sinó del que vosaltres representeu, de tot allò que a vosaltres em porta, de tot el que heu fet sense soroll, però amb constància, amb serenor.  
En silenci heu anat teixint al vostre voltant teranyines fines de fils invisibles que han estat suport de tota una vida.
Hem avançat amb generacions de dones actives, tan poc reconegudes que sembla  que no hagin existit. Potser és per això que hem de furgar al fons del bagul per rescatar les gestes dels vostres passos per la nostra terra; volem recuperar la nostra història  tota completa, i volem  reescriure-la, perquè tan sols la paraula escrita deixa constància de fets i persones, la paraula escrita queda per sempre més.
Rosa Bruguera

Llengua rebel

   Rebel planta boscana sorgint entre les pedres

   sens terra que et nodreixi, malvius en la foscor,  

   malgrat gebre i nevades, malgrat pluja i maror.

   No obstant les envestides que vénen de ponent,

   tossuda resorgeixes quan ve la primavera 

   i aprofitant l’escletxa,  t’escapes del botxí. 

   Vols demostrar que ets viva!  Llepant-te les ferides 

   de bèstia apunyalada, feréstega t’aixeques 

   per fer-te respectar, t’encares als qui et fan guerra 

   i amb veu sòlida brames: 

                                   mai, mai no em podreu matar!
   Rosa Bruguera

  

Dona

El fonament el posaren unes dones
amb força, amb dolor i amb treball
En silenci alçaren parets mestres,
sovint les ensorraren d’altres mans.

La lluita continua dia a dia

i sempre recomença i no té fi,

el cansament es nota a cada passa

i potser encara som a mig camí

La nova revolució, tan silenciosa,
transforma les formes de pensar,
de viure i compartir la vida,
d’aprendre a ser lliure i a estimar

Tothora una llum esperançada

ens ajuda a seguir endavant,

a acompanyar les dones que van de pressa,

a estimular les que arriben més tard,

a retrobar a poc a poc l’estima
de les que han patit violències i sotracs,
a recordar les que ens precediren,
les que van forjar l’avui,  també el demà.

A tantes dones anònimes

que han sofert i que han lluitat

nostre record i homenatge,

gratitud i lleialtat:
servem viva la memòria 
que ens volen fer oblidar!
              Rosa Bruguera