Fil i agulla

Si hi ha un ofici que és cosa d’artistes,

no n’és pas cap altre que el de les modistes

A cada mirada l’agulla s’endinsa

i estira del fil que uneix amb delit

les peces tallades del mateix teixit,

Teranyina màgica i un didal al dit.

Jo enyoro aquells estols de noies endiumenjades

que el tretze de desembre sortien al carrer,

puntada de rialles en un  mosaic cromàtic

i aquelles melodies del nostre cançoner

Alegres, expressives, silvestres foguerades.

Si ho vols, d’un tros de roba en surt un bon conjunt

i amb la mateixa traça hi fan un llarg repunt.

Tant cusen una capa, com un preciós vestit,

un cos ben ajustat, amb faldilles estretes 

i escot fins a la  sina que el fa més distingit.                             

Amb tantes filigranes, a tots ens fa dentetes

Quin goig que fan aquestes modistetes!

I la roba que emproven en el seu maniquí?

Caram! quina destresa quan ja l’han embastat

si no hi ha lluentons hi fan un drapejat

i per seguir la moda un tall allà al costat.

Oh! Els vestits de núvia que a tots ens enamoren

i els godets que volen en giravoltar amb el vals.

Què me’n dieu de les bruses d’organdí o mussolina

amb les mil tavelletes i els colls de puntes fines?

Aquelles robes variades: seda, “georgette”, setí,

estam, llana o lli les veiem transmutar

per unes mans angèliques que ens han fet somniar.

Ai,  aquell vestit de festa que mai no podré oblidar!
Rosa Bruguera

El pou dels records: la mare

Els carrers estrets de Gràcia mantenen la fesomia d’una dona jove, amb empenta, que sempre fa goig, la mare; me l’afiguro gairebé sempre amb les criatures,molts cops als ja desapareguts cavallets que, al so d’una música enganxosa, giraven i giraven i, a cada volta, nosaltres li enviàvem un petó i a ella se li il·luminava la cara en tornar-nos-el. 

I encara, amunt i avall amb el vestit que tan bé li esqueia, no massa ajustat, però ressaltant la seva figura, blau amb traços blancs, com dibuixos d’ocells fets per mans d’infant; la nostra mare era la més bonica, la més elegant, la millor del món, així era la mare.


Una dona que va viure un temps difícil, el de la guerra, el de la postguerra i el del franquisme. La seva vida no va ser gens fàcil, però res no li va treure el somriure ni l’alegria, volia que nosaltres, les seves filles, ens mantinguéssim al marge dels problemes i les mancances del dia a dia i, ho va aconseguir. 

En ella vull representar totes les mares que han treballat  sense adonar-se del seu cansament, infatigables, que han  lluitat per estalviar als fills les penes i el tràngols que la vida comporta, que han tingut una rialla en els moments més difícils, que han estimat amb tendresa i amb joia. A ella li dec no únicament la vida, sinó les alegries d’infant, els valors que més remarcava  i que m’han acompanyat sempre: el treball, la llibertat, la responsabilitat, ...

Va ser una dona forta, que va viure per tots nosaltres i que ens ha deixat la millor herència: el seu record.