Fil i agulla

Si hi ha un ofici que és cosa d’artistes,

no n’és pas cap altre que el de les modistes

A cada mirada l’agulla s’endinsa

i estira del fil que uneix amb delit

les peces tallades del mateix teixit,

Teranyina màgica i un didal al dit.

Jo enyoro aquells estols de noies endiumenjades

que el tretze de desembre sortien al carrer,

puntada de rialles en un  mosaic cromàtic

i aquelles melodies del nostre cançoner

Alegres, expressives, silvestres foguerades.

Si ho vols, d’un tros de roba en surt un bon conjunt

i amb la mateixa traça hi fan un llarg repunt.

Tant cusen una capa, com un preciós vestit,

un cos ben ajustat, amb faldilles estretes 

i escot fins a la  sina que el fa més distingit.                             

Amb tantes filigranes, a tots ens fa dentetes

Quin goig que fan aquestes modistetes!

I la roba que emproven en el seu maniquí?

Caram! quina destresa quan ja l’han embastat

si no hi ha lluentons hi fan un drapejat

i per seguir la moda un tall allà al costat.

Oh! Els vestits de núvia que a tots ens enamoren

i els godets que volen en giravoltar amb el vals.

Què me’n dieu de les bruses d’organdí o mussolina

amb les mil tavelletes i els colls de puntes fines?

Aquelles robes variades: seda, “georgette”, setí,

estam, llana o lli les veiem transmutar

per unes mans angèliques que ens han fet somniar.

Ai,  aquell vestit de festa que mai no podré oblidar!
Rosa Bruguera