NÚRIA FELIU

Quina persona ha rescatat les velles i conegudes cançons del calaix de l’oblit? Quina veu les ha salvat dels depredadors i puristes que volien entaforar-les-hi per sempre més? Per sort moltes persones hi han participat, però, en tot aquest procés, la Núria Feliu hi  ha tingut un paper preponderant. 

Parlar de Núria Feliu és parlar de música però, sobretot, és parlar de llengua; si la música és sentiment, quina millor manera de percebre’l sinó mitjançant els mots de la nostra pròpia parla? El desig que la gent balli, s’entendreixi, s’enamori i vibri als acords de la música resulta molt més fàcil quan s’entén la lletra; ha estat ella junt amb en J.M. Andreu els qui s’han encarregat de traduir les lletres al català i, gràcies a aquesta voluntat, avui podem gaudir dels temes musicals més universals que per a nosaltres ja són populars. 
La vocació artística de Núria Feliu ve de l’etapa escolar en què va debutar en una obra de teatre a Hostafrancs,  més tard la trobem en el quadre escènic de l’Orfeó Canigó de Sants, però quan li van suggerir la possibilitat de cantar, no va dubtar ni una mica: “Vaig decidir dedicar-me en cos i ànima a la cançó, ja que cantar és interpretar”, era l’any 1964; un any més tard ja sortia el seu primer disc amb el conegut Anirem tots cap al cel. Aquell mateix any presentava dos discos més, un de cançons de la Barbra Streissand i, el més famós, amb l’estimat Tete Montoliu; en aquest vàrem descobrir una nova manera de cantar el jazz en què els matisos vocals del català s’hi adaptaven d’una forma natural. D’aleshores ençà, ens ha acompanyat amb tots els estils; un total de trenta-nou enregistraments han fet que la  Núria fos present i formés part de la nostra vida.... la seva veu omple  l’aire, ara amb força, ara ben suau, sempre harmoniosament.
És una cantant polifacètica, que s’ha endinsat en tots els gèneres musicals, seria difícil recordar totes les seves etapes artístiques, de les cançons de l’Apel•les Mestres a les de Jacques Brel, del folk americà i la música country a les més genuïnes cançons catalanes, de les cançons d’entreguerres als cuplets,  del musical al món cinematogràfic, tan se val que siguin boleros com valsos com swing, cançons de bressol o marxes, nadales o havaneres. Tot troba el seu espai i, amb una rastellera tan àmplia, no hi podien faltar ni les sardanes ni les cançons patriòtiques.
Amb la seva música ha volgut ajudar a recuperar un país i una llengua sotmesos socialment  i cultural i ho ha fet  trepitjant la terra, trepitjant la pols de tots els racons i camins, de Fraga a Maó, de Salses a Guardamar, però també resseguint els Casals catalans d’arreu del món. La faceta artística ha seguit una via paral•lela i indivisible a la de la seva lluita a favor de la llengua i la cultura catalanes i ara segueix fent-ho apropant la poesia a la gent, al ritme les paraules.

Però jo sempre conservaré el record de la Núria, eufòrica i vital, entrant pel passadís central cap a l’escenari i que, tot saludant la gent, cantava: Sou aquí, els bons amics que jo estimo. Sou aquí, ara us tinc tan a prop que em ve una sensació i em pren un tremolor que em va des del cabell fins al taló.  És el goig de tornar-vos a veure, és el goig, o potser l'emoció, per mi és amic igual, aquell que està allà dalt com el que seu al rengle principal... Ja us he reconegut, ja veig que amb l'amistat puc creure... A tots i a cadascú, no m'ha fallat ningú. A tots els que han vingut jo els he reconegut!